Noves iniciatives de festa popular: el cas de Mallorca
L’illa de Mallorca viu en aquests moments un auge del que anomenaré provisionalment festes populars de nova creació(*3). Aquestes incorporen elements folklòrics i tenen una clara voluntat d’esdevenir tradicionals si no ho són ja. Boissevon (Cruces, 24) planteja tres conceptes que ens poden ser útils a l’hora d’encasellar-les: renovació, folklorització i retradicionalització. Em qued amb aquest darrer entenent que és el més carregat de significat per descriure el fenomen si eldescarregam de tota connotació costumista i estantissa. Entre elles en trobam algunes amb dues o tres dècades d’existència com el Cosso (Felanitx) o sa Revolta (Vilafranca de Bonany), d’altres de fa més o menys una dècada com ses Clovelles (Petra), l’Embala’t (Sencelles) o el Much(Sineu) i de creació molt recent com les que organitza a Palma el col·lectiu Orgull Llonguet (*4). Toteselles tenen en comú el fet juvenil i l’autogestió –el defugir de la burocràcia-, la necessitat d’unafesta local allà on no n’hi havia o no n’existien d’autènticament populars –i la participació delspropis organitzadors en la festa- i, finalment, un component nacionalista que s’expressa amb més o menys claredat.
Són festes que beuen clarament de la tradició incorporant-hi elements folklòrics i amb un caire clarament crític i/o ridiculista en molts casos. La tradició esdevé un reclam estèticper invocar la festa; deixa de ser quelcom empíric per convertir-se en una marca i una excusa pera la festa i per remarcar el seu arrelament. En el cas del Much de Sineu i el Cosso, l’estètica paròdica d’altres festes i de ritus eclesiàstics és més que evident. En relació amb això, Cruces (p45) apunta que “coses que abans es feien per tradició, ara es fan per cultura”. Clarament, enaquestes iniciatives, s’hi pot apreciar una resistència al canvi, a la modernització, però alhoratrobam que estan molt adaptades a les realitats locals i responen totalment i com es evident a lacurolla i les demandes del jovent que les organitza i que està necessitat de festa. El rebuig a la festa oficial, a la domesticació de la festa és fa palès. I és que la repressió a les festes populars il’antifesta engendren una nova festa popular que serà entesa com “celebració del desordre, com acosmovisió capaç de transformar radicalment el món social”, “calia viure la ciutat; recuperar elcarrer; despertar les tradicions adormides; vèncer el desencant” (Cruces, p32). Així, la resistènciaal canvi es transforma en propostes de resistència cultural que aporten i generen noves tradicionsa més de retornar l’autoestima i cert dinamisme social. Allò conservador esdevé revolucionari. Potser encara és prest per a les organitzacions que hi ha al darrere per plantejar-se què passaràsi es massifica la festa, especialment en el cas de les més noves.
En tot cas, el temor a perdre la genuïnitat de la mateixa sembla no preocupar-los gaire perquèprevalen les ganes de triomf i de fer una bauxa el més gran possible per demostrar-ne la legitimitat–que potser ara mateix manca per la inexistència d’una historiografia èpica i orígens remots-.Clarament, totes aquestes iniciatives són una resposta a la modernització i a l’opressió nacional iuna demostració de com la festa és més viva que mai i no tan sols pot reinventar-se sinó que pot partir de zero sense renunciar a elements tradicionals de la cultura catalana. A la vegada,sentencien que la festa, o és popular, o no és. La resta és circ.
————
“La festa popular: conceptualització i noves experiències”